La situació de les joves llogateres al territori
Clica a la teva vegueria o regió territorial per descobrir quina és la situació al teu territori i quina relació té amb les problemàtiques principals de l’habitatge.
Fonts de dades
Generalitat de Catalunya. Indicadors i estadístiques d’habitatge
IDESCAT. Padró municipal d’habitants (2021)
IDESCAT. Estadística d’establiments turístics
IDESCAT. Habitatges. Per tipus. Comarques i Aran, àmbits i províncies
INE i IDESCAT. Cens de població i habitatges (2011)
Observatori Català de la Joventut. Enquesta a la joventut de Catalunya (2017)
8 problemàtiques de 8 vegueries
Els problemes d’habitatge que tenim depenen molt de quin és el nostre territori. Coneix quins són els entrebancs principals que pots haver de fer front com a jove llogatera a casa teva i com pots generar resistències per fer-hi front, individualment i col·lectivament!
L’Estat espanyol és a la cua d’Europa en habitatge social i emancipació juvenil, però som el país de la UE amb més habitatge no destinat a ser el principal. Així, a Catalunya, mentre que hi ha dificultats per accedir a un habitatge digne, a principis de segle una de cada tres famílies catalanes tenia una segona residència en propietat. Aquest desajust es produeix a partir dels anys 70 amb molta intensitat, i ha marcat el mercat de l’habitatge fins avui. Les causes per les quals es tenen segones residències són principalment dues: les migracions a la ciutat i el model econòmic. En el primer cas, el despoblament rural creixent des de fa anys i nous patrons de mobilitat han fet que moltes persones mantinguin la casa de la família com a segona residència. Per altra banda, la dependència de l’especulació immobiliària ha fet que, en moltes zones, la principal activitat econòmica hagi estat la construcció de segones residències, a un preu de luxe o més elevat que el dels habitatges principals. Per tant, no falten habitatges: falta l’accés amb dignitat per a tothom.
Per exemple, als Pirineus i l’Aran, l’activitat de l’esport d’hivern i l’obertura de pistes d’esquí va associada a la creació de noves urbanitzacions o rehabilitacions de cases per ser segona residència. Aquest fet també ha predominat a les zones de costa properes a nuclis urbans (com el Penedès) o turístics (com el Camp de Tarragona o les comarques gironines). Així, a extenses zones del litoral es van construir urbanitzacions on la gent sols passa dues setmanes a l’any de mitjana. Aquests habitatges són fets sense estar habilitats per ser una residència permanent i sense equipaments oberts, i no tenen una mobilitat fàcil i universal. Aquest consum de sòl massiu no es va fer només com a part d’una classe mitjana emergent que volia una segona llar, sinó que més aviat sorgeix amb una voluntat d’estalvi fiscal i especulació d’una classe adinerada que dirigia el mercat immobiliari desregulat.
En un context on les joves tenen dificultats per accedir a l’habitatge i on hi ha una demanda de lloguer social que puja cada any en els territoris més poblats per segones residències, la continuïtat de tenir pisos buits la majoria de l’any suposa un privilegi enorme i inassumible per a una societat que es vulgui justa. L’oferta de venda no distingeix entre habitatges principals i secundaris, i aquest fet porta que les joves paguin uns preus més alts per una casa, que esdevé bé de luxe i no dret. En aquestes zones, el mercat del lloguer per a joves és reduït, pel fet que els contractes que es fan són per temporades o, directament i per raons de rendibilitat econòmica, turístics. Un fet que es dona també és, davant les dificultats d’accés a l’habitatge, el desplaçament de molts joves a viure a les segones residències de la família per poder emancipar-se. Ara bé, la majoria d’aquests habitatges no estan preparats per a tot l’any i hi manquen equipaments. L’accés a un habitatge digne no és sols el fet de poder tenir un sostre, sinó de tenir-lo amb les condicions estructurals i urbanes necessàries, que permetin desenvolupar la vida amb normalitat.
- Organitzar-se al territori per exigir equipaments i millores en l’accessibilitat d'urbanitzacions de segones residències on es vegin forçades a viure
- Associar-se amb els veïns per evitar l’especulació urbanística amb segones residències i demanar habitatges a preus socials
- Exigir la construcció o rehabilitació d’habitatge públic de lloguer o de facilitats a les cooperatives de cessió d’ús de joves arrelades.
Al país, molts de joves pateixen de pisos amb deficiències estructurals, com humitats, falta d’equipaments de calefacció, etc. Així, a Terres de l’Ebre és on més manquen les calefaccions centrals per als joves, i al Camp de Tarragona, on més humitats trobem als habitatges ocupats per joves, segons el cens de 2011. A les comarques centrals i gironines és on més declaraven les joves, el 2017, que el pis tenia més deficiències pel que fa al seu estat general, a poca distància de la vegueria metropolitana. En resum: encara que no afecti a tots els parcs de l’habitatge uniformement, sí que és un fet destacat que els habitatges tinguin alguna deficiència quan els ocupen les joves.
Així, a causa de la precarietat juvenil, una proporció importants de joves no viuen en pisos en condicions de dignitat. Com que no es poden permetre reformes, ni els interessa a les propietats, molts joves viuen de lloguer en condicions subòptimes. A banda de l’estat del pis, en molts se sobrepassa la capacitat òptima d’habitants per pis. Això incrementa la impossibilitat d’ús adequat de l’habitatge per als joves.
- Pressionar per les vies legals de demanda la propietat, que té l’obligació de mantenir el pis en les condicions d’habitabilitat òptimes per viure.
- Sempre s’ha d’assegurar que l’habitatge té cèdula d’habitabilitat i, si no en té, exigir-la.
- Negociar la renda, per evitar haver de viure més gent de la que la cèdula d’habitabilitat marca i poder pagar a principi de mes el lloguer. Es pot demanar ajuda al sindicat de llogateres!
Una de les conseqüències més directes de la manca d’accés universal a l’habitatge és les persones que acaben sense llar o sense habitatge. En altres casos, els habitatges on es viu no compleixen les condicions òptimes: són garatges, locals, centres que han de ser ocupats per no viure sense un sostre. Aquesta situació de sensellarisme i infrahabitatge és massa comuna a les ciutats, però no únicament, com passa a Ponent, on el fenomen va molt lligat al món de la recollida de la fruita i les seves condicions laborals.
Molts de joves, migrats en molts casos, acaben vulnerabilitzats i vivint al carrer o en infrahabitatge. Aquesta intersecció entre joventut, precarietat laboral i racisme suposa un problema per a l’accés a l’habitatge i per al benestar del jovent. Són molts els que acaben presentant problemes de salut mental i física, o de malnutrició, o que pateixen l’estigma de viure al carrer, sense xarxes de suport, o sofreixen aporofòbia. La manca de dret d’accés a l’habitatge posa la seva vida en risc.
- Acudir als serveis socials, albergs o centres habilitats si es troben en aquesta situació.
- Construir xarxes de suport per al sensellarisme.
- Denunciar la manca de serveis a les comunitats en infrahabitatge, i els abusos que pateixen.
La indústria turística és l’activitat econòmica principal del nostre país i està molt lligada a la transformació urbana, especialment de gran part del nostre litoral i del Pirineu. Amb la massificació turística arriba la falta d’equipaments per als locals, la gentrificació comercial i residencial, problemes de renou i brutícia a les llars, pobles i barris dels veïns… Alhora, com a indústria lligada al mercat de la construcció i al consum de sòl, l’especulació immobiliària hi va associada i produeix habitatges a preus elevats, tant de lloguer com de propietat, i una destrucció del territori. Tenint en compte, alhora, que dona lloc a un mercat de treball que precaritza sous, en especial els de la població més jove, l’accés a l’habitatge en zones de monocultiu turístic suposa un repte per al jovent.
A més, amb la turistificació de les principals ciutats del país, molts edificis o pisos que es destinaven a habitatge han canviat d’ús i han passat al lloguer vacacional. El mateix passa a zones de litoral o Pirineu, de turisme estacional, on els pisos romanen buits gran part de l’any per després llogar-se dos o tres mesos. Aquesta reducció de l’oferta de l’habitatge de lloguer a causa de la voluntat especulativa en zones turistificades ha provocat l’expulsió de molts veïns i veïnes, lligada a l’assetjament immobiliari i a preus elevats. Els habitatges per als residents són les sobres que la indústria turística no vol o no pot absorbir, i és el jovent que es vol emancipar qui n’ha d’assumir les conseqüències.
- Organitzar-se amb el sindicat de llogateres del seu barri o assemblees per l’habitatge del seu poble. Si no n’hi ha, l’haurem d’organitzar, no?
- Mobilitzar-se amb els moviments contra el turisme massiu que existeixen a les ciutats.
- Denunciar els apartaments turístics il·legals i exigir la defensa del dret a permanència de les veïnes. En zones de turisme estacional, lluitar perquè cap pis quedi buit durant mesos!
Hem viscut anys de bombolla del lloguer fruit, entre altres, d’una tendència a la concentració del mercat de lloguer en grans tenidors. La regulació de lloguers va permetre a molta gent poder arribar a final de mes i poder pagar el lloguer. En especial, les persones joves, més vulnerabilitzades en l’accés a l’habitatge, es podien permetre un habitatge a les zones tensades. Alhora, va resultar positiva en la contenció i reducció de rendes. El final d’aquesta regulació, tombada pel Tribunal Constitucional, va suposar perdre drets en l’accés al lloguer del jovent de Catalunya. Ara, amb la nova llei de l’habitatge estatal s’obre una nova oportunitat. Tot i no ser tan ambiciosa com la regulació catalana, ens permet contenir preus per les joves.
Per desgràcia, on no hem avançat tant és amb les ajudes lligades al lloguer, com el bo jove estatal o l’ajut al lloguer català, han quedat curts en l’oferta del nombre d’ajuts i les quantitats que es donaven. Alhora, en un context de pujada de preus, no deixa de ser una transferència a la propietat que pot ser insuficient per al jovent. Al mateix temps, moltes persones joves queden fora de la possibilitat de sol·licitar l’ajut, com els que encara no tenen el seu primer pis, o persones en sotsarrendament. Les ajudes, sense ser universals i sense topall de renda, segueixen deixant moltes joves sense capacitat per pagar el lloguer. Alhora, altres tipologies d’ajuts existents per a situacions d’emergència són poc nombroses en comparació amb altres països europeus.
A tot això cal sumar una reducció del salari real del jovent a causa de la inflació, amb la qual cosa s’incrementa el risc de no poder accedir a l’habitatge en zones tensades com l’àmbit metropolità o el Penedès, on més elevat és el lloguer —i on més segueix pujant.
- Negociar amb la propietat el preu del lloguer. Per fer-ho, compten amb els sindicats de llogateres, per organitzar-se i negociar.
- Vigilar que no els pugin el lloguer amb el final de les regulacions, i negociar-ne les actualitzacions.
- Exigir l’autorització de sotsarrendament a la propietat o el dret d’empadronament a l’ajuntament, per evitar els esculls legals dels requisits per accedir als ajuts.
El parc d’habitatge català queda molt per darrere del parc d’habitatge d’altres països europeus. A més, pel que fa al lloguer social encara és més petit, i amb disparitats segons el territori. A Terres de l’Ebre, Penedès o Camp de Tarragona, és igual o menor al 0,5 % de tot l’habitatge principal, mentre que la demanda, en tots aquests territoris, creix fins a un 78 % en els darrers anys, fins a situar-se en un 20 % de persones com a demandants. La resta de territori català, com a màxim, té un 1 % de l’habitatge familiar destinat a lloguer social. La disparitat entre oferta i demanda és enorme, i més atenent que els principals sol·licitants de lloguer social són persones joves. Això deixa molta gent que ho necessita fora de la possibilitat d’accedir a un habitatge de lloguer: de les persones joves que a Catalunya havien demandat i eren acceptades per ser adjudicades un pis, sols un 11,4 % acabaren rebent l’adjudicació del pis al 2021.
Som un país que ha apostat per l’habitatge en propietat i amb promotors privats, sense atendre les necessitats de les llogateres ni de les generacions que vindrien després. La bombolla especulativa sobre el sòl i l’habitatge ha provocat un infrafinançament de la construcció d’un parc públic d’habitatge (o la seva venda) mentre proliferaven pisos buits o de segones residències. Ara la nostra generació en paga les conseqüències. La falta d’un parc públic robust i que aposti pel lloguer social suposa un fre per al jovent de Catalunya i retalla les possibilitats d’aquest d’accedir a l’habitatge.
- Exigir un mínim de parc públic per a joves, una mesura aprovada per moció del Parlament i reclamada per la majoria d’entitats juvenils.
- Exigir la construcció d’habitatge social i que aquest sigui de lloguer o amb mètodes alternatius de tinença.
A l’àmbit metropolità, a Ponent, a les comarques centrals…, en diverses latituds del territori amb demandes d’habitatge, n’hi ha molts —mínim 1 de cada 10— que estan buits. Molts d’aquests habitatges es troben en mans de grans tenidors (fons voltor, bancs o grans propietaris) que no els alliberen per poder rehabilitar-los, especular i, després, vendre’ls a preus inassumibles per al jovent de Catalunya. En altres casos són pisos en males condicions que s’han de rehabilitar, i el jovent no té recursos per fer-ho. Això suposa que pisos que demà podrien ser de lloguer, romanen tancats i sense que les persones que els necessiten hi puguin accedir. Alhora, un d’aquests tenidors són les administracions. L’Estat té els pisos de la SAREB, dels bancs rescatats en la crisi anterior, a la seva disposició. Aquests pisos no han estat posats en lloguer social.
L’existència de pisos buits en zones de demanda de lloguer a preu assequible suposa una problemàtica perquè les joves puguin accedir a l’habitatge. Alhora, es tracta de recursos d’habitatge en desús, que incompleixen la seva funció social, reconeguda legalment.
- Exigir a les administracions el retorn dels pisos buits que tinguin o la compra de pisos buits de grans tenidors per fer-ne lloguer social.
- Denunciar la presència de pisos buits per especuladors al seu territori.
- Reclamar que les administracions els apliquin les mesures coercitives i sancionadores previstes per la Llei 18/2007 del dret a l’habitatge catalana.
A tot el territori català es produeixen discriminacions en l’accés a l’habitatge. Les persones migrades, amb dissidència sexual o de gènere, amb discapacitat…, tenen més dificultats per accedir a l’habitatge. Aquesta discriminació pot ser directa: negant l’entrada al pis a persones migrades, per exemple. Ara bé, també pot ser indirecta: generant un entorn hostil per a una persona LGTBI+ abans d’entrar al pis, i que això el faci descartar-lo, o impedint l’adaptació de l’entorn per a l’autonomia personal de la llogatera.
A més, el jovent rep una discriminació en molts pisos que són sols destinats “a famílies”, deixant de llogar per un prejudici cap als nostres comportaments o abusant de la nostra precarietat per llogar sense les condicions requerides. Totes aquestes discriminacions interseccionen amb la nostra identitat de gènere o orientació sexual, o amb el fet de ser racialitzat o tenir diversitat funcional.
Moltes d’aquestes discriminacions continuen un cop entrats al pis, seguint l’anomenat mobbing immobiliari: l’assetjament a les llogateres amb motivacions discriminatòries per provocar la seva sortida de la llar.
- Denunciar els fets a Mossos o a l’Administració.
- Construir xarxes de suport per al sensellarisme.
- Lluitar per introduir la perspectiva interseccional en les polítiques d’habitatge, per evitar ser discriminat.
Les claus del dia a dia. Defensa els teus drets!
Les joves patim abusos per part de la propietat i el mercat immobiliari diàriament. Coneix els teus drets i com actuar en cada moment per sobreviure i plantar cara al lloguer!
Alerta! Des del 13 de març del 2024 ha entrat en vigor una nova legislació estatal. Consulta tot el que has de saber sobre la regulació de lloguers
Poden negar-me un pis per
la meva identitat de gènere,
orientació sexual, ètnia, religió,
procedència, edat…?
Com sé si està
bé el contracte?
He de fer res
abans d’entrar-hi?
Vull viure amb
una amiga, puc?
El pis necessita reparacions.
Qui les ha de pagar?
El pis necessita obres.
Quins drets tenc?
Em diuen que m’apugen
el lloguer. Què puc fer?
Em diuen que he
de deixar el pis.
Què faig?
No m’accepten el pagament
del lloguer perquè em volen
fer fora del pis Què faig?
Vull deixar el pis.
Puc fer-ho?
No m’han tornat
la fiança. Ho han de fer?
M’he quedat sense pis
i no sé si puc pagar un lloguer,
quines alternatives tinc?
Poden negar-me
un pis per la meva
identitat de gènere,
orientació sexual,
ètnia, religió,
procedència, edat…?
Com sé si està
bé el contracte?
He de fer res
abans d’entrar-hi?
Vull viure amb
una amiga, puc?
El pis necessita
reparacions.
Qui les ha de pagar?
El pis necessita obres.
Quins drets tenc?
Em diuen que m’apugen
el lloguer. Què puc fer?
Em diuen que he
de deixar el pis.
Què faig?
No m’accepten
el pagament del lloguer
perquèem volenfer
fora del pis Què faig?
Vull deixar el pis.
Puc fer-ho?
No m’han tornat
la fiança. Ho han de fer?
M’he quedat sense pis
i no sé si puc pagar
un lloguer, quines
alternatives tinc?
Més recursos
- Textos: CNJC, O.DESC i Sindicat de Llogateres
- Disseny: Pau Santanach i Ardit
- Disseny web: Ardit