Clica a la teva vegueria o regió territorial per descobrir quina és la situació al teu territori i quina relació té amb les problemàtiques principals de l’habitatge.
Fonts de dades
Generalitat de Catalunya. Indicadors i estadístiques d’habitatge
IDESCAT. Padró municipal d’habitants (2021)
IDESCAT. Estadística d’establiments turístics
IDESCAT. Habitatges. Per tipus. Comarques i Aran, àmbits i províncies
INE i IDESCAT. Cens de població i habitatges (2011)
Observatori Català de la Joventut. Enquesta a la joventut de Catalunya (2017)
Els problemes d’habitatge que tenim depenen molt de quin és el nostre territori. Coneix quins són els entrebancs principals que pots haver de fer front com a jove llogatera a casa teva i com pots generar resistències per fer-hi front, individualment i col·lectivament!
L’Estat espanyol és a la cua d’Europa en habitatge social i emancipació juvenil, però som el país de la UE amb més habitatge no destinat a ser el principal. Així, a Catalunya, mentre que hi ha dificultats per accedir a un habitatge digne, a principis de segle una de cada tres famílies catalanes tenia una segona residència en propietat. Aquest desajust es produeix a partir dels anys 70 amb molta intensitat, i ha marcat el mercat de l’habitatge fins avui. Les causes per les quals es tenen segones residències són principalment dues: les migracions a la ciutat i el model econòmic. En el primer cas, el despoblament rural creixent des de fa anys i nous patrons de mobilitat han fet que moltes persones mantinguin la casa de la família com a segona residència. Per altra banda, la dependència de l’especulació immobiliària ha fet que, en moltes zones, la principal activitat econòmica hagi estat la construcció de segones residències, a un preu de luxe o més elevat que el dels habitatges principals. Per tant, no falten habitatges: falta l’accés amb dignitat per a tothom.
Per exemple, als Pirineus i l’Aran, l’activitat de l’esport d’hivern i l’obertura de pistes d’esquí va associada a la creació de noves urbanitzacions o rehabilitacions de cases per ser segona residència. Aquest fet també ha predominat a les zones de costa properes a nuclis urbans (com el Penedès) o turístics (com el Camp de Tarragona o les comarques gironines). Així, a extenses zones del litoral es van construir urbanitzacions on la gent sols passa dues setmanes a l’any de mitjana. Aquests habitatges són fets sense estar habilitats per ser una residència permanent i sense equipaments oberts, i no tenen una mobilitat fàcil i universal. Aquest consum de sòl massiu no es va fer només com a part d’una classe mitjana emergent que volia una segona llar, sinó que més aviat sorgeix amb una voluntat d’estalvi fiscal i especulació d’una classe adinerada que dirigia el mercat immobiliari desregulat.
En un context on les joves tenen dificultats per accedir a l’habitatge i on hi ha una demanda de lloguer social que puja cada any en els territoris més poblats per segones residències, la continuïtat de tenir pisos buits la majoria de l’any suposa un privilegi enorme i inassumible per a una societat que es vulgui justa. L’oferta de venda no distingeix entre habitatges principals i secundaris, i aquest fet porta que les joves paguin uns preus més alts per una casa, que esdevé bé de luxe i no dret. En aquestes zones, el mercat del lloguer per a joves és reduït, pel fet que els contractes que es fan són per temporades o, directament i per raons de rendibilitat econòmica, turístics. Un fet que es dona també és, davant les dificultats d’accés a l’habitatge, el desplaçament de molts joves a viure a les segones residències de la família per poder emancipar-se. Ara bé, la majoria d’aquests habitatges no estan preparats per a tot l’any i hi manquen equipaments. L’accés a un habitatge digne no és sols el fet de poder tenir un sostre, sinó de tenir-lo amb les condicions estructurals i urbanes necessàries, que permetin desenvolupar la vida amb normalitat.
Al país, molts de joves pateixen de pisos amb deficiències estructurals, com humitats, falta d’equipaments de calefacció, etc. Així, a Terres de l’Ebre és on més manquen les calefaccions centrals per als joves, i al Camp de Tarragona, on més humitats trobem als habitatges ocupats per joves, segons el cens de 2011. A les comarques centrals i gironines és on més declaraven les joves, el 2017, que el pis tenia més deficiències pel que fa al seu estat general, a poca distància de la vegueria metropolitana. En resum: encara que no afecti a tots els parcs de l’habitatge uniformement, sí que és un fet destacat que els habitatges tinguin alguna deficiència quan els ocupen les joves.
Així, a causa de la precarietat juvenil, una proporció importants de joves no viuen en pisos en condicions de dignitat. Com que no es poden permetre reformes, ni els interessa a les propietats, molts joves viuen de lloguer en condicions subòptimes. A banda de l’estat del pis, en molts se sobrepassa la capacitat òptima d’habitants per pis. Això incrementa la impossibilitat d’ús adequat de l’habitatge per als joves.
Una de les conseqüències més directes de la manca d’accés universal a l’habitatge és les persones que acaben sense llar o sense habitatge. En altres casos, els habitatges on es viu no compleixen les condicions òptimes: són garatges, locals, centres que han de ser ocupats per no viure sense un sostre. Aquesta situació de sensellarisme i infrahabitatge és massa comuna a les ciutats, però no únicament, com passa a Ponent, on el fenomen va molt lligat al món de la recollida de la fruita i les seves condicions laborals.
Molts de joves, migrats en molts casos, acaben vulnerabilitzats i vivint al carrer o en infrahabitatge. Aquesta intersecció entre joventut, precarietat laboral i racisme suposa un problema per a l’accés a l’habitatge i per al benestar del jovent. Són molts els que acaben presentant problemes de salut mental i física, o de malnutrició, o que pateixen l’estigma de viure al carrer, sense xarxes de suport, o sofreixen aporofòbia. La manca de dret d’accés a l’habitatge posa la seva vida en risc.
La indústria turística és l’activitat econòmica principal del nostre país i està molt lligada a la transformació urbana, especialment de gran part del nostre litoral i del Pirineu. Amb la massificació turística arriba la falta d’equipaments per als locals, la gentrificació comercial i residencial, problemes de renou i brutícia a les llars, pobles i barris dels veïns… Alhora, com a indústria lligada al mercat de la construcció i al consum de sòl, l’especulació immobiliària hi va associada i produeix habitatges a preus elevats, tant de lloguer com de propietat, i una destrucció del territori. Tenint en compte, alhora, que dona lloc a un mercat de treball que precaritza sous, en especial els de la població més jove, l’accés a l’habitatge en zones de monocultiu turístic suposa un repte per al jovent.
A més, amb la turistificació de les principals ciutats del país, molts edificis o pisos que es destinaven a habitatge han canviat d’ús i han passat al lloguer vacacional. El mateix passa a zones de litoral o Pirineu, de turisme estacional, on els pisos romanen buits gran part de l’any per després llogar-se dos o tres mesos. Aquesta reducció de l’oferta de l’habitatge de lloguer a causa de la voluntat especulativa en zones turistificades ha provocat l’expulsió de molts veïns i veïnes, lligada a l’assetjament immobiliari i a preus elevats. Els habitatges per als residents són les sobres que la indústria turística no vol o no pot absorbir, i és el jovent que es vol emancipar qui n’ha d’assumir les conseqüències.
Hem viscut anys de bombolla del lloguer fruit, entre altres, d’una tendència a la concentració del mercat de lloguer en grans tenidors. La regulació de lloguers va permetre a molta gent poder arribar a final de mes i poder pagar el lloguer. En especial, les persones joves, més vulnerabilitzades en l’accés a l’habitatge, es podien permetre un habitatge a les zones tensades. Alhora, va resultar positiva en la contenció i reducció de rendes. El final d’aquesta regulació, tombada pel Tribunal Constitucional, va suposar perdre drets en l’accés al lloguer del jovent de Catalunya. Ara, amb la nova llei de l’habitatge estatal s’obre una nova oportunitat. Tot i no ser tan ambiciosa com la regulació catalana, ens permet contenir preus per les joves.
Per desgràcia, on no hem avançat tant és amb les ajudes lligades al lloguer, com el bo jove estatal o l’ajut al lloguer català, han quedat curts en l’oferta del nombre d’ajuts i les quantitats que es donaven. Alhora, en un context de pujada de preus, no deixa de ser una transferència a la propietat que pot ser insuficient per al jovent. Al mateix temps, moltes persones joves queden fora de la possibilitat de sol·licitar l’ajut, com els que encara no tenen el seu primer pis, o persones en sotsarrendament. Les ajudes, sense ser universals i sense topall de renda, segueixen deixant moltes joves sense capacitat per pagar el lloguer. Alhora, altres tipologies d’ajuts existents per a situacions d’emergència són poc nombroses en comparació amb altres països europeus.
A tot això cal sumar una reducció del salari real del jovent a causa de la inflació, amb la qual cosa s’incrementa el risc de no poder accedir a l’habitatge en zones tensades com l’àmbit metropolità o el Penedès, on més elevat és el lloguer —i on més segueix pujant.
El parc d’habitatge català queda molt per darrere del parc d’habitatge d’altres països europeus. A més, pel que fa al lloguer social encara és més petit, i amb disparitats segons el territori. A Terres de l’Ebre, Penedès o Camp de Tarragona, és igual o menor al 0,5 % de tot l’habitatge principal, mentre que la demanda, en tots aquests territoris, creix fins a un 78 % en els darrers anys, fins a situar-se en un 20 % de persones com a demandants. La resta de territori català, com a màxim, té un 1 % de l’habitatge familiar destinat a lloguer social. La disparitat entre oferta i demanda és enorme, i més atenent que els principals sol·licitants de lloguer social són persones joves. Això deixa molta gent que ho necessita fora de la possibilitat d’accedir a un habitatge de lloguer: de les persones joves que a Catalunya havien demandat i eren acceptades per ser adjudicades un pis, sols un 11,4 % acabaren rebent l’adjudicació del pis al 2021.
Som un país que ha apostat per l’habitatge en propietat i amb promotors privats, sense atendre les necessitats de les llogateres ni de les generacions que vindrien després. La bombolla especulativa sobre el sòl i l’habitatge ha provocat un infrafinançament de la construcció d’un parc públic d’habitatge (o la seva venda) mentre proliferaven pisos buits o de segones residències. Ara la nostra generació en paga les conseqüències. La falta d’un parc públic robust i que aposti pel lloguer social suposa un fre per al jovent de Catalunya i retalla les possibilitats d’aquest d’accedir a l’habitatge.
A l’àmbit metropolità, a Ponent, a les comarques centrals…, en diverses latituds del territori amb demandes d’habitatge, n’hi ha molts —mínim 1 de cada 10— que estan buits. Molts d’aquests habitatges es troben en mans de grans tenidors (fons voltor, bancs o grans propietaris) que no els alliberen per poder rehabilitar-los, especular i, després, vendre’ls a preus inassumibles per al jovent de Catalunya. En altres casos són pisos en males condicions que s’han de rehabilitar, i el jovent no té recursos per fer-ho. Això suposa que pisos que demà podrien ser de lloguer, romanen tancats i sense que les persones que els necessiten hi puguin accedir. Alhora, un d’aquests tenidors són les administracions. L’Estat té els pisos de la SAREB, dels bancs rescatats en la crisi anterior, a la seva disposició. Aquests pisos no han estat posats en lloguer social.
L’existència de pisos buits en zones de demanda de lloguer a preu assequible suposa una problemàtica perquè les joves puguin accedir a l’habitatge. Alhora, es tracta de recursos d’habitatge en desús, que incompleixen la seva funció social, reconeguda legalment.
A tot el territori català es produeixen discriminacions en l’accés a l’habitatge. Les persones migrades, amb dissidència sexual o de gènere, amb discapacitat…, tenen més dificultats per accedir a l’habitatge. Aquesta discriminació pot ser directa: negant l’entrada al pis a persones migrades, per exemple. Ara bé, també pot ser indirecta: generant un entorn hostil per a una persona LGTBI+ abans d’entrar al pis, i que això el faci descartar-lo, o impedint l’adaptació de l’entorn per a l’autonomia personal de la llogatera.
A més, el jovent rep una discriminació en molts pisos que són sols destinats “a famílies”, deixant de llogar per un prejudici cap als nostres comportaments o abusant de la nostra precarietat per llogar sense les condicions requerides. Totes aquestes discriminacions interseccionen amb la nostra identitat de gènere o orientació sexual, o amb el fet de ser racialitzat o tenir diversitat funcional.
Moltes d’aquestes discriminacions continuen un cop entrats al pis, seguint l’anomenat mobbing immobiliari: l’assetjament a les llogateres amb motivacions discriminatòries per provocar la seva sortida de la llar.
Les joves patim abusos per part de la propietat i el mercat immobiliari diàriament. Coneix els teus drets i com actuar en cada moment per sobreviure i plantar cara al lloguer!
Poden negar-me un pis per
la meva identitat de gènere,
orientació sexual, ètnia, religió,
procedència, edat…?
Com sé si està
bé el contracte?
He de fer res
abans d’entrar-hi?
Vull viure amb
una amiga, puc?
El pis necessita reparacions.
Qui les ha de pagar?
El pis necessita obres.
Quins drets tenc?
Em diuen que m’apugen
el lloguer. Què puc fer?
Em diuen que he
de deixar el pis.
Què faig?
No m’accepten el pagament
del lloguer perquè em volen
fer fora del pis Què faig?
Vull deixar el pis.
Puc fer-ho?
No m’han tornat
la fiança. Ho han de fer?
M’he quedat sense pis
i no sé si puc pagar un lloguer,
quines alternatives tinc?
Poden negar-me
un pis per la meva
identitat de gènere,
orientació sexual,
ètnia, religió,
procedència, edat…?
Com sé si està
bé el contracte?
He de fer res
abans d’entrar-hi?
Vull viure amb
una amiga, puc?
El pis necessita
reparacions.
Qui les ha de pagar?
El pis necessita obres.
Quins drets tenc?
Em diuen que m’apugen
el lloguer. Què puc fer?
Em diuen que he
de deixar el pis.
Què faig?
No m’accepten
el pagament del lloguer
perquèem volenfer
fora del pis Què faig?
Vull deixar el pis.
Puc fer-ho?
No m’han tornat
la fiança. Ho han de fer?
M’he quedat sense pis
i no sé si puc pagar
un lloguer, quines
alternatives tinc?
L’Estat espanyol és a la cua d’Europa en habitatge social i emancipació juvenil, però som el país de la UE amb més habitatge no destinat a ser el principal. Així, a Catalunya, mentre que hi ha dificultats per accedir a un habitatge digne, a principis de segle una de cada tres famílies catalanes tenia una segona residència en propietat. Aquest desajust es produeix a partir dels anys 70 amb molta intensitat, i ha marcat el mercat de l’habitatge fins avui. Les causes per les quals es tenen segones residències són principalment dues: les migracions a la ciutat i el model econòmic. En el primer cas, el despoblament rural creixent des de fa anys i nous patrons de mobilitat han fet que moltes persones mantinguin la casa de la família com a segona residència. Per altra banda, la dependència de l’especulació immobiliària ha fet que, en moltes zones, la principal activitat econòmica hagi estat la construcció de segones residències, a un preu de luxe o més elevat que el dels habitatges principals. Per tant, no falten habitatges: falta l’accés amb dignitat per a tothom.
Per exemple, als Pirineus i l’Aran, l’activitat de l’esport d’hivern i l’obertura de pistes d’esquí va associada a la creació de noves urbanitzacions o rehabilitacions de cases per ser segona residència. Aquest fet també ha predominat a les zones de costa properes a nuclis urbans (com el Penedès) o turístics (com el Camp de Tarragona o les comarques gironines). Així, a extenses zones del litoral es van construir urbanitzacions on la gent sols passa dues setmanes a l’any de mitjana. Aquests habitatges són fets sense estar habilitats per ser una residència permanent i sense equipaments oberts, i no tenen una mobilitat fàcil i universal. Aquest consum de sòl massiu no es va fer només com a part d’una classe mitjana emergent que volia una segona llar, sinó que més aviat sorgeix amb una voluntat d’estalvi fiscal i especulació d’una classe adinerada que dirigia el mercat immobiliari desregulat.
En un context on les joves tenen dificultats per accedir a l’habitatge i on hi ha una demanda de lloguer social que puja cada any en els territoris més poblats per segones residències, la continuïtat de tenir pisos buits la majoria de l’any suposa un privilegi enorme i inassumible per a una societat que es vulgui justa. L’oferta de venda no distingeix entre habitatges principals i secundaris, i aquest fet porta que les joves paguin uns preus més alts per una casa, que esdevé bé de luxe i no dret. En aquestes zones, el mercat del lloguer per a joves és reduït, pel fet que els contractes que es fan són per temporades o, directament i per raons de rendibilitat econòmica, turístics. Un fet que es dona també és, davant les dificultats d’accés a l’habitatge, el desplaçament de molts joves a viure a les segones residències de la família per poder emancipar-se. Ara bé, la majoria d’aquests habitatges no estan preparats per a tot l’any i hi manquen equipaments. L’accés a un habitatge digne no és sols el fet de poder tenir un sostre, sinó de tenir-lo amb les condicions estructurals i urbanes necessàries, que permetin desenvolupar la vida amb normalitat.
La indústria turística és l’activitat econòmica principal del nostre país i està molt lligada a la transformació urbana, especialment de gran part del nostre litoral i del Pirineu. Amb la massificació turística arriba la falta d’equipaments per als locals, la gentrificació comercial i residencial, problemes de renou i brutícia a les llars, pobles i barris dels veïns… Alhora, com a indústria lligada al mercat de la construcció i al consum de sòl, l’especulació immobiliària hi va associada i produeix habitatges a preus elevats, tant de lloguer com de propietat, i una destrucció del territori. Tenint en compte, alhora, que dona lloc a un mercat de treball que precaritza sous, en especial els de la població més jove, l’accés a l’habitatge en zones de monocultiu turístic suposa un repte per al jovent.
A més, amb la turistificació de les principals ciutats del país, molts edificis o pisos que es destinaven a habitatge han canviat d’ús i han passat al lloguer vacacional. El mateix passa a zones de litoral o Pirineu, de turisme estacional, on els pisos romanen buits gran part de l’any per després llogar-se dos o tres mesos. Aquesta reducció de l’oferta de l’habitatge de lloguer a causa de la voluntat especulativa en zones turistificades ha provocat l’expulsió de molts veïns i veïnes, lligada a l’assetjament immobiliari i a preus elevats. Els habitatges per als residents són les sobres que la indústria turística no vol o no pot absorbir, i és el jovent que es vol emancipar qui n’ha d’assumir les conseqüències.
Hem viscut anys de bombolla del lloguer fruit, entre altres, d’una tendència a la concentració del mercat de lloguer en grans tenidors. La regulació de lloguers va permetre a molta gent poder arribar a final de mes i poder pagar el lloguer. En especial, les persones joves, més vulnerabilitzades en l’accés a l’habitatge, es podien permetre un habitatge a les zones tensades. Alhora, va resultar positiva en la contenció i reducció de rendes. El final d’aquesta regulació, tombada pel Tribunal Constitucional, va suposar perdre drets en l’accés al lloguer del jovent de Catalunya. Ara, amb la nova llei de l’habitatge estatal s’obre una nova oportunitat. Tot i no ser tan ambiciosa com la regulació catalana, ens permet contenir preus per les joves.
Per desgràcia, on no hem avançat tant és amb les ajudes lligades al lloguer, com el bo jove estatal o l’ajut al lloguer català, han quedat curts en l’oferta del nombre d’ajuts i les quantitats que es donaven. Alhora, en un context de pujada de preus, no deixa de ser una transferència a la propietat que pot ser insuficient per al jovent. Al mateix temps, moltes persones joves queden fora de la possibilitat de sol·licitar l’ajut, com els que encara no tenen el seu primer pis, o persones en sotsarrendament. Les ajudes, sense ser universals i sense topall de renda, segueixen deixant moltes joves sense capacitat per pagar el lloguer. Alhora, altres tipologies d’ajuts existents per a situacions d’emergència són poc nombroses en comparació amb altres països europeus.
A tot això cal sumar una reducció del salari real del jovent a causa de la inflació, amb la qual cosa s’incrementa el risc de no poder accedir a l’habitatge en zones tensades com l’àmbit metropolità o el Penedès, on més elevat és el lloguer —i on més segueix pujant.
Fonts de dades
Generalitat de Catalunya. Indicadors i estadístiques d’habitatge
IDESCAT. Padró municipal d’habitants (2021)
IDESCAT. Estadística d’establiments turístics
IDESCAT. Habitatges. Per tipus. Comarques i Aran, àmbits i províncies
INE i IDESCAT. Cens de població i habitatges (2011)
Observatori Català de la Joventut. Enquesta a la joventut de Catalunya (2017)
L’Estat espanyol és a la cua d’Europa en habitatge social i emancipació juvenil, però som el país de la UE amb més habitatge no destinat a ser el principal. Així, a Catalunya, mentre que hi ha dificultats per accedir a un habitatge digne, a principis de segle una de cada tres famílies catalanes tenia una segona residència en propietat. Aquest desajust es produeix a partir dels anys 70 amb molta intensitat, i ha marcat el mercat de l’habitatge fins avui. Les causes per les quals es tenen segones residències són principalment dues: les migracions a la ciutat i el model econòmic. En el primer cas, el despoblament rural creixent des de fa anys i nous patrons de mobilitat han fet que moltes persones mantinguin la casa de la família com a segona residència. Per altra banda, la dependència de l’especulació immobiliària ha fet que, en moltes zones, la principal activitat econòmica hagi estat la construcció de segones residències, a un preu de luxe o més elevat que el dels habitatges principals. Per tant, no falten habitatges: falta l’accés amb dignitat per a tothom.
Per exemple, als Pirineus i l’Aran, l’activitat de l’esport d’hivern i l’obertura de pistes d’esquí va associada a la creació de noves urbanitzacions o rehabilitacions de cases per ser segona residència. Aquest fet també ha predominat a les zones de costa properes a nuclis urbans (com el Penedès) o turístics (com el Camp de Tarragona o les comarques gironines). Així, a extenses zones del litoral es van construir urbanitzacions on la gent sols passa dues setmanes a l’any de mitjana. Aquests habitatges són fets sense estar habilitats per ser una residència permanent i sense equipaments oberts, i no tenen una mobilitat fàcil i universal. Aquest consum de sòl massiu no es va fer només com a part d’una classe mitjana emergent que volia una segona llar, sinó que més aviat sorgeix amb una voluntat d’estalvi fiscal i especulació d’una classe adinerada que dirigia el mercat immobiliari desregulat.
En un context on les joves tenen dificultats per accedir a l’habitatge i on hi ha una demanda de lloguer social que puja cada any en els territoris més poblats per segones residències, la continuïtat de tenir pisos buits la majoria de l’any suposa un privilegi enorme i inassumible per a una societat que es vulgui justa. L’oferta de venda no distingeix entre habitatges principals i secundaris, i aquest fet porta que les joves paguin uns preus més alts per una casa, que esdevé bé de luxe i no dret. En aquestes zones, el mercat del lloguer per a joves és reduït, pel fet que els contractes que es fan són per temporades o, directament i per raons de rendibilitat econòmica, turístics. Un fet que es dona també és, davant les dificultats d’accés a l’habitatge, el desplaçament de molts joves a viure a les segones residències de la família per poder emancipar-se. Ara bé, la majoria d’aquests habitatges no estan preparats per a tot l’any i hi manquen equipaments. L’accés a un habitatge digne no és sols el fet de poder tenir un sostre, sinó de tenir-lo amb les condicions estructurals i urbanes necessàries, que permetin desenvolupar la vida amb normalitat.
La indústria turística és l’activitat econòmica principal del nostre país i està molt lligada a la transformació urbana, especialment de gran part del nostre litoral i del Pirineu. Amb la massificació turística arriba la falta d’equipaments per als locals, la gentrificació comercial i residencial, problemes de renou i brutícia a les llars, pobles i barris dels veïns… Alhora, com a indústria lligada al mercat de la construcció i al consum de sòl, l’especulació immobiliària hi va associada i produeix habitatges a preus elevats, tant de lloguer com de propietat, i una destrucció del territori. Tenint en compte, alhora, que dona lloc a un mercat de treball que precaritza sous, en especial els de la població més jove, l’accés a l’habitatge en zones de monocultiu turístic suposa un repte per al jovent.
A més, amb la turistificació de les principals ciutats del país, molts edificis o pisos que es destinaven a habitatge han canviat d’ús i han passat al lloguer vacacional. El mateix passa a zones de litoral o Pirineu, de turisme estacional, on els pisos romanen buits gran part de l’any per després llogar-se dos o tres mesos. Aquesta reducció de l’oferta de l’habitatge de lloguer a causa de la voluntat especulativa en zones turistificades ha provocat l’expulsió de molts veïns i veïnes, lligada a l’assetjament immobiliari i a preus elevats. Els habitatges per als residents són les sobres que la indústria turística no vol o no pot absorbir, i és el jovent que es vol emancipar qui n’ha d’assumir les conseqüències.
Fonts de dades
Generalitat de Catalunya. Indicadors i estadístiques d’habitatge
IDESCAT. Padró municipal d’habitants (2021)
IDESCAT. Estadística d’establiments turístics
IDESCAT. Habitatges. Per tipus. Comarques i Aran, àmbits i províncies
INE i IDESCAT. Cens de població i habitatges (2011)
Observatori Català de la Joventut. Enquesta a la joventut de Catalunya (2017)
Al país, molts de joves pateixen de pisos amb deficiències estructurals, com humitats, falta d’equipaments de calefacció, etc. Així, a Terres de l’Ebre és on més manquen les calefaccions centrals per als joves, i al Camp de Tarragona, on més humitats trobem als habitatges ocupats per joves, segons el cens de 2011. A les comarques centrals i gironines és on més declaraven les joves, el 2017, que el pis tenia més deficiències pel que fa al seu estat general, a poca distància de la vegueria metropolitana. En resum: encara que no afecti a tots els parcs de l’habitatge uniformement, sí que és un fet destacat que els habitatges tinguin alguna deficiència quan els ocupen les joves.
Així, a causa de la precarietat juvenil, una proporció importants de joves no viuen en pisos en condicions de dignitat. Com que no es poden permetre reformes, ni els interessa a les propietats, molts joves viuen de lloguer en condicions subòptimes. A banda de l’estat del pis, en molts se sobrepassa la capacitat òptima d’habitants per pis. Això incrementa la impossibilitat d’ús adequat de l’habitatge per als joves.
El parc d’habitatge català queda molt per darrere del parc d’habitatge d’altres països europeus. A més, pel que fa al lloguer social encara és més petit, i amb disparitats segons el territori. A Terres de l’Ebre, Penedès o Camp de Tarragona, és igual o menor al 0,5 % de tot l’habitatge principal, mentre que la demanda, en tots aquests territoris, creix fins a un 78 % en els darrers anys, fins a situar-se en un 20 % de persones com a demandants. La resta de territori català, com a màxim, té un 1 % de l’habitatge familiar destinat a lloguer social. La disparitat entre oferta i demanda és enorme, i més atenent que els principals sol·licitants de lloguer social són persones joves. Això deixa molta gent que ho necessita fora de la possibilitat d’accedir a un habitatge de lloguer: de les persones joves que a Catalunya havien demandat i eren acceptades per ser adjudicades un pis, sols un 11,4 % acabaren rebent l’adjudicació del pis al 2021.
Som un país que ha apostat per l’habitatge en propietat i amb promotors privats, sense atendre les necessitats de les llogateres ni de les generacions que vindrien després. La bombolla especulativa sobre el sòl i l’habitatge ha provocat un infrafinançament de la construcció d’un parc públic d’habitatge (o la seva venda) mentre proliferaven pisos buits o de segones residències. Ara la nostra generació en paga les conseqüències. La falta d’un parc públic robust i que aposti pel lloguer social suposa un fre per al jovent de Catalunya i retalla les possibilitats d’aquest d’accedir a l’habitatge.
A l’àmbit metropolità, a Ponent, a les comarques centrals…, en diverses latituds del territori amb demandes d’habitatge, n’hi ha molts —mínim 1 de cada 10— que estan buits. Molts d’aquests habitatges es troben en mans de grans tenidors (fons voltor, bancs o grans propietaris) que no els alliberen per poder rehabilitar-los, especular i, després, vendre’ls a preus inassumibles per al jovent de Catalunya. En altres casos són pisos en males condicions que s’han de rehabilitar, i el jovent no té recursos per fer-ho. Això suposa que pisos que demà podrien ser de lloguer, romanen tancats i sense que les persones que els necessiten hi puguin accedir. Alhora, un d’aquests tenidors són les administracions. L’Estat té els pisos de la SAREB, dels bancs rescatats en la crisi anterior, a la seva disposició. Aquests pisos no han estat posats en lloguer social.
L’existència de pisos buits en zones de demanda de lloguer a preu assequible suposa una problemàtica perquè les joves puguin accedir a l’habitatge. Alhora, es tracta de recursos d’habitatge en desús, que incompleixen la seva funció social, reconeguda legalment.
Fonts de dades
Generalitat de Catalunya. Indicadors i estadístiques d’habitatge
IDESCAT. Padró municipal d’habitants (2021)
IDESCAT. Estadística d’establiments turístics
IDESCAT. Habitatges. Per tipus. Comarques i Aran, àmbits i províncies
INE i IDESCAT. Cens de població i habitatges (2011)
Observatori Català de la Joventut. Enquesta a la joventut de Catalunya (2017)
La indústria turística és l’activitat econòmica principal del nostre país i està molt lligada a la transformació urbana, especialment de gran part del nostre litoral i del Pirineu. Amb la massificació turística arriba la falta d’equipaments per als locals, la gentrificació comercial i residencial, problemes de renou i brutícia a les llars, pobles i barris dels veïns… Alhora, com a indústria lligada al mercat de la construcció i al consum de sòl, l’especulació immobiliària hi va associada i produeix habitatges a preus elevats, tant de lloguer com de propietat, i una destrucció del territori. Tenint en compte, alhora, que dona lloc a un mercat de treball que precaritza sous, en especial els de la població més jove, l’accés a l’habitatge en zones de monocultiu turístic suposa un repte per al jovent.
A més, amb la turistificació de les principals ciutats del país, molts edificis o pisos que es destinaven a habitatge han canviat d’ús i han passat al lloguer vacacional. El mateix passa a zones de litoral o Pirineu, de turisme estacional, on els pisos romanen buits gran part de l’any per després llogar-se dos o tres mesos. Aquesta reducció de l’oferta de l’habitatge de lloguer a causa de la voluntat especulativa en zones turistificades ha provocat l’expulsió de molts veïns i veïnes, lligada a l’assetjament immobiliari i a preus elevats. Els habitatges per als residents són les sobres que la indústria turística no vol o no pot absorbir, i és el jovent que es vol emancipar qui n’ha d’assumir les conseqüències.
Hem viscut anys de bombolla del lloguer fruit, entre altres, d’una tendència a la concentració del mercat de lloguer en grans tenidors. La regulació de lloguers va permetre a molta gent poder arribar a final de mes i poder pagar el lloguer. En especial, les persones joves, més vulnerabilitzades en l’accés a l’habitatge, es podien permetre un habitatge a les zones tensades. Alhora, va resultar positiva en la contenció i reducció de rendes. El final d’aquesta regulació, tombada pel Tribunal Constitucional, va suposar perdre drets en l’accés al lloguer del jovent de Catalunya. Ara, amb la nova llei de l’habitatge estatal s’obre una nova oportunitat. Tot i no ser tan ambiciosa com la regulació catalana, ens permet contenir preus per les joves.
Per desgràcia, on no hem avançat tant és amb les ajudes lligades al lloguer, com el bo jove estatal o l’ajut al lloguer català, han quedat curts en l’oferta del nombre d’ajuts i les quantitats que es donaven. Alhora, en un context de pujada de preus, no deixa de ser una transferència a la propietat que pot ser insuficient per al jovent. Al mateix temps, moltes persones joves queden fora de la possibilitat de sol·licitar l’ajut, com els que encara no tenen el seu primer pis, o persones en sotsarrendament. Les ajudes, sense ser universals i sense topall de renda, segueixen deixant moltes joves sense capacitat per pagar el lloguer. Alhora, altres tipologies d’ajuts existents per a situacions d’emergència són poc nombroses en comparació amb altres països europeus.
A tot això cal sumar una reducció del salari real del jovent a causa de la inflació, amb la qual cosa s’incrementa el risc de no poder accedir a l’habitatge en zones tensades com l’àmbit metropolità o el Penedès, on més elevat és el lloguer —i on més segueix pujant.
El parc d’habitatge català queda molt per darrere del parc d’habitatge d’altres països europeus. A més, pel que fa al lloguer social encara és més petit, i amb disparitats segons el territori. A Terres de l’Ebre, Penedès o Camp de Tarragona, és igual o menor al 0,5 % de tot l’habitatge principal, mentre que la demanda, en tots aquests territoris, creix fins a un 78 % en els darrers anys, fins a situar-se en un 20 % de persones com a demandants. La resta de territori català, com a màxim, té un 1 % de l’habitatge familiar destinat a lloguer social. La disparitat entre oferta i demanda és enorme, i més atenent que els principals sol·licitants de lloguer social són persones joves. Això deixa molta gent que ho necessita fora de la possibilitat d’accedir a un habitatge de lloguer: de les persones joves que a Catalunya havien demandat i eren acceptades per ser adjudicades un pis, sols un 11,4 % acabaren rebent l’adjudicació del pis al 2021.
Som un país que ha apostat per l’habitatge en propietat i amb promotors privats, sense atendre les necessitats de les llogateres ni de les generacions que vindrien després. La bombolla especulativa sobre el sòl i l’habitatge ha provocat un infrafinançament de la construcció d’un parc públic d’habitatge (o la seva venda) mentre proliferaven pisos buits o de segones residències. Ara la nostra generació en paga les conseqüències. La falta d’un parc públic robust i que aposti pel lloguer social suposa un fre per al jovent de Catalunya i retalla les possibilitats d’aquest d’accedir a l’habitatge.
Una de les conseqüències més directes de la manca d’accés universal a l’habitatge és les persones que acaben sense llar o sense habitatge. En altres casos, els habitatges on es viu no compleixen les condicions òptimes: són garatges, locals, centres que han de ser ocupats per no viure sense un sostre. Aquesta situació de sensellarisme i infrahabitatge és massa comuna a les ciutats, però no únicament, com passa a Ponent, on el fenomen va molt lligat al món de la recollida de la fruita i les seves condicions laborals.
Molts de joves, migrats en molts casos, acaben vulnerabilitzats i vivint al carrer o en infrahabitatge. Aquesta intersecció entre joventut, precarietat laboral i racisme suposa un problema per a l’accés a l’habitatge i per al benestar del jovent. Són molts els que acaben presentant problemes de salut mental i física, o de malnutrició, o que pateixen l’estigma de viure al carrer, sense xarxes de suport, o sofreixen aporofòbia. La manca de dret d’accés a l’habitatge posa la seva vida en risc.
Fonts de dades
Generalitat de Catalunya. Indicadors i estadístiques d’habitatge
IDESCAT. Padró municipal d’habitants (2021)
IDESCAT. Estadística d’establiments turístics
IDESCAT. Habitatges. Per tipus. Comarques i Aran, àmbits i províncies
INE i IDESCAT. Cens de població i habitatges (2011)
Observatori Català de la Joventut. Enquesta a la joventut de Catalunya (2017)
L’Estat espanyol és a la cua d’Europa en habitatge social i emancipació juvenil, però som el país de la UE amb més habitatge no destinat a ser el principal. Així, a Catalunya, mentre que hi ha dificultats per accedir a un habitatge digne, a principis de segle una de cada tres famílies catalanes tenia una segona residència en propietat. Aquest desajust es produeix a partir dels anys 70 amb molta intensitat, i ha marcat el mercat de l’habitatge fins avui. Les causes per les quals es tenen segones residències són principalment dues: les migracions a la ciutat i el model econòmic. En el primer cas, el despoblament rural creixent des de fa anys i nous patrons de mobilitat han fet que moltes persones mantinguin la casa de la família com a segona residència. Per altra banda, la dependència de l’especulació immobiliària ha fet que, en moltes zones, la principal activitat econòmica hagi estat la construcció de segones residències, a un preu de luxe o més elevat que el dels habitatges principals. Per tant, no falten habitatges: falta l’accés amb dignitat per a tothom.
Per exemple, als Pirineus i l’Aran, l’activitat de l’esport d’hivern i l’obertura de pistes d’esquí va associada a la creació de noves urbanitzacions o rehabilitacions de cases per ser segona residència. Aquest fet també ha predominat a les zones de costa properes a nuclis urbans (com el Penedès) o turístics (com el Camp de Tarragona o les comarques gironines). Així, a extenses zones del litoral es van construir urbanitzacions on la gent sols passa dues setmanes a l’any de mitjana. Aquests habitatges són fets sense estar habilitats per ser una residència permanent i sense equipaments oberts, i no tenen una mobilitat fàcil i universal. Aquest consum de sòl massiu no es va fer només com a part d’una classe mitjana emergent que volia una segona llar, sinó que més aviat sorgeix amb una voluntat d’estalvi fiscal i especulació d’una classe adinerada que dirigia el mercat immobiliari desregulat.
En un context on les joves tenen dificultats per accedir a l’habitatge i on hi ha una demanda de lloguer social que puja cada any en els territoris més poblats per segones residències, la continuïtat de tenir pisos buits la majoria de l’any suposa un privilegi enorme i inassumible per a una societat que es vulgui justa. L’oferta de venda no distingeix entre habitatges principals i secundaris, i aquest fet porta que les joves paguin uns preus més alts per una casa, que esdevé bé de luxe i no dret. En aquestes zones, el mercat del lloguer per a joves és reduït, pel fet que els contractes que es fan són per temporades o, directament i per raons de rendibilitat econòmica, turístics. Un fet que es dona també és, davant les dificultats d’accés a l’habitatge, el desplaçament de molts joves a viure a les segones residències de la família per poder emancipar-se. Ara bé, la majoria d’aquests habitatges no estan preparats per a tot l’any i hi manquen equipaments. L’accés a un habitatge digne no és sols el fet de poder tenir un sostre, sinó de tenir-lo amb les condicions estructurals i urbanes necessàries, que permetin desenvolupar la vida amb normalitat.
Hem viscut anys de bombolla del lloguer fruit, entre altres, d’una tendència a la concentració del mercat de lloguer en grans tenidors. La regulació de lloguers va permetre a molta gent poder arribar a final de mes i poder pagar el lloguer. En especial, les persones joves, més vulnerabilitzades en l’accés a l’habitatge, es podien permetre un habitatge a les zones tensades. Alhora, va resultar positiva en la contenció i reducció de rendes. El final d’aquesta regulació, tombada pel Tribunal Constitucional, va suposar perdre drets en l’accés al lloguer del jovent de Catalunya. Ara, amb la nova llei de l’habitatge estatal s’obre una nova oportunitat. Tot i no ser tan ambiciosa com la regulació catalana, ens permet contenir preus per les joves.
Per desgràcia, on no hem avançat tant és amb les ajudes lligades al lloguer, com el bo jove estatal o l’ajut al lloguer català, han quedat curts en l’oferta del nombre d’ajuts i les quantitats que es donaven. Alhora, en un context de pujada de preus, no deixa de ser una transferència a la propietat que pot ser insuficient per al jovent. Al mateix temps, moltes persones joves queden fora de la possibilitat de sol·licitar l’ajut, com els que encara no tenen el seu primer pis, o persones en sotsarrendament. Les ajudes, sense ser universals i sense topall de renda, segueixen deixant moltes joves sense capacitat per pagar el lloguer. Alhora, altres tipologies d’ajuts existents per a situacions d’emergència són poc nombroses en comparació amb altres països europeus.
A tot això cal sumar una reducció del salari real del jovent a causa de la inflació, amb la qual cosa s’incrementa el risc de no poder accedir a l’habitatge en zones tensades com l’àmbit metropolità o el Penedès, on més elevat és el lloguer —i on més segueix pujant.
Fonts de dades
Generalitat de Catalunya. Indicadors i estadístiques d’habitatge
IDESCAT. Padró municipal d’habitants (2021)
IDESCAT. Estadística d’establiments turístics
IDESCAT. Habitatges. Per tipus. Comarques i Aran, àmbits i províncies
INE i IDESCAT. Cens de població i habitatges (2011)
Observatori Català de la Joventut. Enquesta a la joventut de Catalunya (2017)
L’Estat espanyol és a la cua d’Europa en habitatge social i emancipació juvenil, però som el país de la UE amb més habitatge no destinat a ser el principal. Així, a Catalunya, mentre que hi ha dificultats per accedir a un habitatge digne, a principis de segle una de cada tres famílies catalanes tenia una segona residència en propietat. Aquest desajust es produeix a partir dels anys 70 amb molta intensitat, i ha marcat el mercat de l’habitatge fins avui. Les causes per les quals es tenen segones residències són principalment dues: les migracions a la ciutat i el model econòmic. En el primer cas, el despoblament rural creixent des de fa anys i nous patrons de mobilitat han fet que moltes persones mantinguin la casa de la família com a segona residència. Per altra banda, la dependència de l’especulació immobiliària ha fet que, en moltes zones, la principal activitat econòmica hagi estat la construcció de segones residències, a un preu de luxe o més elevat que el dels habitatges principals. Per tant, no falten habitatges: falta l’accés amb dignitat per a tothom.
Per exemple, als Pirineus i l’Aran, l’activitat de l’esport d’hivern i l’obertura de pistes d’esquí va associada a la creació de noves urbanitzacions o rehabilitacions de cases per ser segona residència. Aquest fet també ha predominat a les zones de costa properes a nuclis urbans (com el Penedès) o turístics (com el Camp de Tarragona o les comarques gironines). Així, a extenses zones del litoral es van construir urbanitzacions on la gent sols passa dues setmanes a l’any de mitjana. Aquests habitatges són fets sense estar habilitats per ser una residència permanent i sense equipaments oberts, i no tenen una mobilitat fàcil i universal. Aquest consum de sòl massiu no es va fer només com a part d’una classe mitjana emergent que volia una segona llar, sinó que més aviat sorgeix amb una voluntat d’estalvi fiscal i especulació d’una classe adinerada que dirigia el mercat immobiliari desregulat.
En un context on les joves tenen dificultats per accedir a l’habitatge i on hi ha una demanda de lloguer social que puja cada any en els territoris més poblats per segones residències, la continuïtat de tenir pisos buits la majoria de l’any suposa un privilegi enorme i inassumible per a una societat que es vulgui justa. L’oferta de venda no distingeix entre habitatges principals i secundaris, i aquest fet porta que les joves paguin uns preus més alts per una casa, que esdevé bé de luxe i no dret. En aquestes zones, el mercat del lloguer per a joves és reduït, pel fet que els contractes que es fan són per temporades o, directament i per raons de rendibilitat econòmica, turístics. Un fet que es dona també és, davant les dificultats d’accés a l’habitatge, el desplaçament de molts joves a viure a les segones residències de la família per poder emancipar-se. Ara bé, la majoria d’aquests habitatges no estan preparats per a tot l’any i hi manquen equipaments. L’accés a un habitatge digne no és sols el fet de poder tenir un sostre, sinó de tenir-lo amb les condicions estructurals i urbanes necessàries, que permetin desenvolupar la vida amb normalitat.
Al país, molts de joves pateixen de pisos amb deficiències estructurals, com humitats, falta d’equipaments de calefacció, etc. Així, a Terres de l’Ebre és on més manquen les calefaccions centrals per als joves, i al Camp de Tarragona, on més humitats trobem als habitatges ocupats per joves, segons el cens de 2011. A les comarques centrals i gironines és on més declaraven les joves, el 2017, que el pis tenia més deficiències pel que fa al seu estat general, a poca distància de la vegueria metropolitana. En resum: encara que no afecti a tots els parcs de l’habitatge uniformement, sí que és un fet destacat que els habitatges tinguin alguna deficiència quan els ocupen les joves.
Així, a causa de la precarietat juvenil, una proporció importants de joves no viuen en pisos en condicions de dignitat. Com que no es poden permetre reformes, ni els interessa a les propietats, molts joves viuen de lloguer en condicions subòptimes. A banda de l’estat del pis, en molts se sobrepassa la capacitat òptima d’habitants per pis. Això incrementa la impossibilitat d’ús adequat de l’habitatge per als joves.
El parc d’habitatge català queda molt per darrere del parc d’habitatge d’altres països europeus. A més, pel que fa al lloguer social encara és més petit, i amb disparitats segons el territori. A Terres de l’Ebre, Penedès o Camp de Tarragona, és igual o menor al 0,5 % de tot l’habitatge principal, mentre que la demanda, en tots aquests territoris, creix fins a un 78 % en els darrers anys, fins a situar-se en un 20 % de persones com a demandants. La resta de territori català, com a màxim, té un 1 % de l’habitatge familiar destinat a lloguer social. La disparitat entre oferta i demanda és enorme, i més atenent que els principals sol·licitants de lloguer social són persones joves. Això deixa molta gent que ho necessita fora de la possibilitat d’accedir a un habitatge de lloguer: de les persones joves que a Catalunya havien demandat i eren acceptades per ser adjudicades un pis, sols un 11,4 % acabaren rebent l’adjudicació del pis al 2021.
Som un país que ha apostat per l’habitatge en propietat i amb promotors privats, sense atendre les necessitats de les llogateres ni de les generacions que vindrien després. La bombolla especulativa sobre el sòl i l’habitatge ha provocat un infrafinançament de la construcció d’un parc públic d’habitatge (o la seva venda) mentre proliferaven pisos buits o de segones residències. Ara la nostra generació en paga les conseqüències. La falta d’un parc públic robust i que aposti pel lloguer social suposa un fre per al jovent de Catalunya i retalla les possibilitats d’aquest d’accedir a l’habitatge.
Fonts de dades
Generalitat de Catalunya. Indicadors i estadístiques d’habitatge
IDESCAT. Padró municipal d’habitants (2021)
IDESCAT. Estadística d’establiments turístics
IDESCAT. Habitatges. Per tipus. Comarques i Aran, àmbits i províncies
INE i IDESCAT. Cens de població i habitatges (2011)
Observatori Català de la Joventut. Enquesta a la joventut de Catalunya (2017)
Hem viscut anys de bombolla del lloguer fruit, entre altres, d’una tendència a la concentració del mercat de lloguer en grans tenidors. La regulació de lloguers va permetre a molta gent poder arribar a final de mes i poder pagar el lloguer. En especial, les persones joves, més vulnerabilitzades en l’accés a l’habitatge, es podien permetre un habitatge a les zones tensades. Alhora, va resultar positiva en la contenció i reducció de rendes. El final d’aquesta regulació, tombada pel Tribunal Constitucional, va suposar perdre drets en l’accés al lloguer del jovent de Catalunya. Ara, amb la nova llei de l’habitatge estatal s’obre una nova oportunitat. Tot i no ser tan ambiciosa com la regulació catalana, ens permet contenir preus per les joves.
Per desgràcia, on no hem avançat tant és amb les ajudes lligades al lloguer, com el bo jove estatal o l’ajut al lloguer català, han quedat curts en l’oferta del nombre d’ajuts i les quantitats que es donaven. Alhora, en un context de pujada de preus, no deixa de ser una transferència a la propietat que pot ser insuficient per al jovent. Al mateix temps, moltes persones joves queden fora de la possibilitat de sol·licitar l’ajut, com els que encara no tenen el seu primer pis, o persones en sotsarrendament. Les ajudes, sense ser universals i sense topall de renda, segueixen deixant moltes joves sense capacitat per pagar el lloguer. Alhora, altres tipologies d’ajuts existents per a situacions d’emergència són poc nombroses en comparació amb altres països europeus.
A tot això cal sumar una reducció del salari real del jovent a causa de la inflació, amb la qual cosa s’incrementa el risc de no poder accedir a l’habitatge en zones tensades com l’àmbit metropolità o el Penedès, on més elevat és el lloguer —i on més segueix pujant.
El parc d’habitatge català queda molt per darrere del parc d’habitatge d’altres països europeus. A més, pel que fa al lloguer social encara és més petit, i amb disparitats segons el territori. A Terres de l’Ebre, Penedès o Camp de Tarragona, és igual o menor al 0,5 % de tot l’habitatge principal, mentre que la demanda, en tots aquests territoris, creix fins a un 78 % en els darrers anys, fins a situar-se en un 20 % de persones com a demandants. La resta de territori català, com a màxim, té un 1 % de l’habitatge familiar destinat a lloguer social. La disparitat entre oferta i demanda és enorme, i més atenent que els principals sol·licitants de lloguer social són persones joves. Això deixa molta gent que ho necessita fora de la possibilitat d’accedir a un habitatge de lloguer: de les persones joves que a Catalunya havien demandat i eren acceptades per ser adjudicades un pis, sols un 11,4 % acabaren rebent l’adjudicació del pis al 2021.
Som un país que ha apostat per l’habitatge en propietat i amb promotors privats, sense atendre les necessitats de les llogateres ni de les generacions que vindrien després. La bombolla especulativa sobre el sòl i l’habitatge ha provocat un infrafinançament de la construcció d’un parc públic d’habitatge (o la seva venda) mentre proliferaven pisos buits o de segones residències. Ara la nostra generació en paga les conseqüències. La falta d’un parc públic robust i que aposti pel lloguer social suposa un fre per al jovent de Catalunya i retalla les possibilitats d’aquest d’accedir a l’habitatge.
A l’àmbit metropolità, a Ponent, a les comarques centrals…, en diverses latituds del territori amb demandes d’habitatge, n’hi ha molts —mínim 1 de cada 10— que estan buits. Molts d’aquests habitatges es troben en mans de grans tenidors (fons voltor, bancs o grans propietaris) que no els alliberen per poder rehabilitar-los, especular i, després, vendre’ls a preus inassumibles per al jovent de Catalunya. En altres casos són pisos en males condicions que s’han de rehabilitar, i el jovent no té recursos per fer-ho. Això suposa que pisos que demà podrien ser de lloguer, romanen tancats i sense que les persones que els necessiten hi puguin accedir. Alhora, un d’aquests tenidors són les administracions. L’Estat té els pisos de la SAREB, dels bancs rescatats en la crisi anterior, a la seva disposició. Aquests pisos no han estat posats en lloguer social.
L’existència de pisos buits en zones de demanda de lloguer a preu assequible suposa una problemàtica perquè les joves puguin accedir a l’habitatge. Alhora, es tracta de recursos d’habitatge en desús, que incompleixen la seva funció social, reconeguda legalment.
Fonts de dades
Generalitat de Catalunya. Indicadors i estadístiques d’habitatge
IDESCAT. Padró municipal d’habitants (2021)
IDESCAT. Estadística d’establiments turístics
IDESCAT. Habitatges. Per tipus. Comarques i Aran, àmbits i províncies
INE i IDESCAT. Cens de població i habitatges (2011)
Observatori Català de la Joventut. Enquesta a la joventut de Catalunya (2017)
A l’àmbit metropolità, a Ponent, a les comarques centrals…, en diverses latituds del territori amb demandes d’habitatge, n’hi ha molts —mínim 1 de cada 10— que estan buits. Molts d’aquests habitatges es troben en mans de grans tenidors (fons voltor, bancs o grans propietaris) que no els alliberen per poder rehabilitar-los, especular i, després, vendre’ls a preus inassumibles per al jovent de Catalunya. En altres casos són pisos en males condicions que s’han de rehabilitar, i el jovent no té recursos per fer-ho. Això suposa que pisos que demà podrien ser de lloguer, romanen tancats i sense que les persones que els necessiten hi puguin accedir. Alhora, un d’aquests tenidors són les administracions. L’Estat té els pisos de la SAREB, dels bancs rescatats en la crisi anterior, a la seva disposició. Aquests pisos no han estat posats en lloguer social.
L’existència de pisos buits en zones de demanda de lloguer a preu assequible suposa una problemàtica perquè les joves puguin accedir a l’habitatge. Alhora, es tracta de recursos d’habitatge en desús, que incompleixen la seva funció social, reconeguda legalment.
A tot el territori català es produeixen discriminacions en l’accés a l’habitatge. Les persones migrades, amb dissidència sexual o de gènere, amb discapacitat…, tenen més dificultats per accedir a l’habitatge. Aquesta discriminació pot ser directa: negant l’entrada al pis a persones migrades, per exemple. Ara bé, també pot ser indirecta: generant un entorn hostil per a una persona LGTBI+ abans d’entrar al pis, i que això el faci descartar-lo, o impedint l’adaptació de l’entorn per a l’autonomia personal de la llogatera.
A més, el jovent rep una discriminació en molts pisos que són sols destinats “a famílies”, deixant de llogar per un prejudici cap als nostres comportaments o abusant de la nostra precarietat per llogar sense les condicions requerides. Totes aquestes discriminacions interseccionen amb la nostra identitat de gènere o orientació sexual, o amb el fet de ser racialitzat o tenir diversitat funcional.
Moltes d’aquestes discriminacions continuen un cop entrats al pis, seguint l’anomenat mobbing immobiliari: l’assetjament a les llogateres amb motivacions discriminatòries per provocar la seva sortida de la llar.
Una de les conseqüències més directes de la manca d’accés universal a l’habitatge és les persones que acaben sense llar o sense habitatge. En altres casos, els habitatges on es viu no compleixen les condicions òptimes: són garatges, locals, centres que han de ser ocupats per no viure sense un sostre. Aquesta situació de sensellarisme i infrahabitatge és massa comuna a les ciutats, però no únicament, com passa a Ponent, on el fenomen va molt lligat al món de la recollida de la fruita i les seves condicions laborals.
Molts de joves, migrats en molts casos, acaben vulnerabilitzats i vivint al carrer o en infrahabitatge. Aquesta intersecció entre joventut, precarietat laboral i racisme suposa un problema per a l’accés a l’habitatge i per al benestar del jovent. Són molts els que acaben presentant problemes de salut mental i física, o de malnutrició, o que pateixen l’estigma de viure al carrer, sense xarxes de suport, o sofreixen aporofòbia. La manca de dret d’accés a l’habitatge posa la seva vida en risc.
Fonts de dades
Generalitat de Catalunya. Indicadors i estadístiques d’habitatge
IDESCAT. Padró municipal d’habitants (2021)
IDESCAT. Estadística d’establiments turístics
IDESCAT. Habitatges. Per tipus. Comarques i Aran, àmbits i províncies
INE i IDESCAT. Cens de població i habitatges (2011)
Observatori Català de la Joventut. Enquesta a la joventut de Catalunya (2017)
Evidentment, no! Si sents que estàs essent discriminat perquè et deneguen l’accés a un pis o en el tracte rebut per la immobiliària o propietat: 1) registra i guarda la prova de la discriminació (el missatge de WhatsApp discriminatori, el correu electrònic on et deneguen el pis…) i/o posa’t en contacte amb possibles testimonis; 2) acudeix a l’Oficina de No-Discriminació si ets a Barcelona, a l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-discriminació de la Generalitat, o a alguna entitat (OCH, SOS Racisme…), i 3) en cas que els fets siguin greus, denúncia als Mossos. En cas que sigui una empresa també pots acudir a l’Agència Catalana de Consum.
La discriminació, tot i ser indirecta, també és discriminació i està sancionada administrativament. Apujar el preu del lloguer per aconseguir que no hi visquis pot ser discriminatori igual que una negativa directa.
Recorda que la discriminació es pot perllongar o donar un cop entrat al pis, mitjançant assetjament (mobbing immobiliari). En aquest cas, segueix les mateixes passes. Sobretot, no facis el camí sola, acompanya’t del teu entorn o de les entitats.
L’adreça de l’habitatge, la referència cadastral d’aquest, la cèdula d’habitabilitat i el certificat d’eficiència energètica. És important que hi hagi totes aquestes referències! A més, si l’habitatge es lloga amb mobles, s’aconsella que el contracte inclogui un annex amb el corresponent inventari (si pot ser, valorat). Després, s’inclou la renda que s’ha de pagar i els detalls que es trobin oportuns i que no vagin contra la llei.
Els contractes d’habitatge habitual han de ser d’un mínim de 5 anys si l’arrendador és una persona física, o de 7 anys, si és una persona jurídica (empresa). Si la durada que posa el contracte és menor, s’han de prorrogar obligatòriament fins als 5 o 7 anys detallats abans.
Alerta! Si el teu contracte és anterior al 2019 segurament tens terminis diferents! Igualment, pels contractes fets baix la nova llei de l’habitatge estatal (maig de 2023), tens drets a una pròrroga tàcita de tres anys i, si et trobes en una situació de vulnerabilitat i en zona tensionada, pots demanar-ne una d’afegida de tres anys més (llevat d’acord contrari entre les parts en el contracte).
Alerta! Moltes vegades les propietats intenten fer contractes temporals. Aquests sols són possibles per causes tassades i molt justificades (venc uns pocs mesos a estudiar, tinc una estada de feina de poc temps…). En cas contrari, els contractes temporals són nuls.
En principi tot el que es posa en contracte i no és contrari a la Llei d’Arrendaments Urbans o al Codi Civil hauria de ser legal. Ara bé, com que hi ha desequilibris clars de poder entre la propietat i la llogatera, hi ha clàusules que no es permeten: són les clàusules nul·les i abusives. Són els casos de quan la propietat obliga mitjançant clàusula a fer una assegurança multirisc, el de poder fer visites per vigilar l’estat del pis sense adaptar-se a un calendari o les necessitats i intimitat de la llogatera, afegir gastos que abans no s’assumien (com IBI, per exemple) per pujar la renda… Pots veure en detall el contingut d’aquestes clàusules a la guia del sindicat de llogateres.
Una clàusula nul·la important és que abans d’entrar no et poden fer pagar més de dos mesos de garantia addicional (és a dir, a banda de la mensualitat de fiança).
Alerta! Algunes clàusules que podrien semblar abusives, es permeten. És el cas de la prohibició de sotsarrendament o les clàusules d’indemnització en cas que la llogatera desisteixi del contracte abans de la seva finalització.
A partir de l’entrada en vigor de la nova llei de l’habitatge ja no et poden cobrar honoraris!
Moltes vegades intenten que es pagui amb altres conceptes en frau de llei. Si t’ho fan pagar igualment sota amenaça de no rebre el pis: 1) paga sempre amb transferència i amb el concepte “despeses immobiliària” i demana factura a la immobiliària on es detalli que s’ha pagat, 2) envia un burofax reclamant la quantitat pagada. En cas que no es retorni, es pot anar a judici (si són menys de 2000 euros, no fa falta advocat!).
Alerta! Les immobiliàries intenten passar com a “despeses d’assessorament” els honoraris de gestió per fer-nos pagar. Si no t’han ajudat a trobar el pis, no poden fer-ho tampoc.
Consulta la guia sobre honoraris del Sindicat de llogateres per més informació.
La fiança és obligatòria i és una mensualitat de lloguer que la propietat ha de dipositar obligatòriament a INCASÒL. Hi pot haver garanties addicionals al contracte però mai poden sobrepassar les dues mensualitats. Per més detalls, consulta la guia de Sindicat de Llogateres.
Sí! Assegura’t que hi ha un inventari del pis i fes una visita amb la propietat per assegurar el seu estat. En cas que no hi hagi inventari, feu-lo amb la propietat abans d’entrar. A més, fotografia el pis el dia de la teva entrada. Així es poden evitar molts problemes en el futur amb el cobrament de la fiança o per demandes abusives de la propietat!
També revisa que el pis es trobi en bones condicions, que no hi hagi reparacions pendents i si alguna instal·lació o moble necessita o necessitarà d’aquí a poc temps una reparació o substitució, notifica-ho a la propietat com més aviat millor. Això evitarà que hagis d’assumir el cost de la reparació.
Perquè les dues tingueu les màximes garanties, seria ideal que ambdues fóssiu part del contracte amb la propietat. Moltes vegades, per fer-ho, la propietat exigeix un cost per modificar el contracte amb un annex. Negocia per evitar aquest cost extra!
Si no és possible, assegura’t que no hi hagi la clàusula de prohibició de sotsarrendament al contracte. Si hi és i llogues una habitació a una amiga, la propietat pot rescindir el contracte per incompliment i podeu perdre el pis. Intenta negociar la clàusula quan es firmi el contracte. Organitza’t per fer-ho amb el Sindicat de Llogateres.
Si ets tu que vas a viure sotsarrendada al pis que lloga la teva amiga, alerta! Tot i que s’entén que tens els mateixos drets perquè és un contracte d’arrendament, alguna jurisprudència ho ha posat en dubte. És a dir, exclouen el sotsarrendament d’una habitació de les garanties que té un lloguer (fiança, duració mínima, etc.) si aquestes no s’inclouen a l’acord entre les parts. Mira de tenir un contracte amb la teva amiga on es detallin tots els drets i les durades d’un contracte de lloguer ordinari!
Hi ha dos tipus de despeses de reparacions. Les primeres són les que són de “conservació del pis”, és a dir, les grans reparacions (l’escalfador es romp, el climatitzador no funciona, humitats…). Aquestes les ha de pagar la propietat. Les segones són les petites reparacions (una aixeta que es romp, bombetes, desgast per ús dels mobles…) que van a compte de la llogatera. Ara bé, aquestes petites reparacions sols són per l’ús que n’hem fet nosaltres, no pel pas del temps, per exemple. Així, si hi ha una reparació de l’aixeta que es deu al pas del temps o per ús anterior a quan nosaltres hem entrat al pis (perquè fa poc que hi som, per exemple), no ens pertoca. També depèn del cost de la reparació, que si és elevat pertoca a la propietat.
Així, no es permeten als contractes els llistats de “li pertoca al llogater la reparació d’aixetes, vàters…”, perquè dependrà del cost de la reparació, de la motivació (és per ús?) i de la tipologia de la ruptura (s’ha de substituir tot?). El mateix passa amb els electrodomèstics que són de la propietat.
Recorda que per les reparacions fetes no et poden pujar la renda! De fet, si les reparacions s’allarguen més de vint dies, tens dret a reduir el que pagues pel pis en proporció al que no puguis utilitzar.
Si la propietat no fa les reparacions o obres urgents que requereix el pis, les pot fer el llogater, però el cost se li ha de passar a la propietat en darrera instància. El llogater mai ha de pagar les obres de conservació!
Primer, hem de veure si les obres poden esperar a acabar el contracte. Si no és així, la propietat les ha d’assumir, notificant-les (amb la durada i cost que suposen) amb tres mesos d’antelació abans de l’inici d’aquestes. Des de la notificació (que ha de ser per escrit) la llogatera té un mes per poder dir si deixa el pis. Si queda, té l’obligació a suportar les obres, però ha d’exigir a la propietat que es rebaixi la renda en proporció a les zones que queden sense poder utilitzar-se per les obres. Si la propietat no fa les reparacions o obres urgents que requereix el pis, les pot fer el llogater, però el cost se li ha de passar a la propietat en darrera instància. La llogatera mai ha de pagar les obres de conservació! Tot cost que assumeixi la llogatera ha de ser indemnitzat per la propietat.
És habitual que la propietat, per voler expulsar la llogatera, no vulgui fer les obres ni autoritzar-les. Si la propietat no fa les reparacions o obres urgents que requereix el pis, les pot fer el llogater, però el cost se li ha de passar a la propietat en darrera instància. La llogatera mai ha de pagar les obres de conservació! Tot cost que assumeixi la llogatera ha de ser indemnitzat per la propietat.
Primer de tot, durant la durada del contracte no et poden apujar el preu del lloguer. Si ha acabat el teu contracte, ja és diferent.
I alerta! Amb la nova llei de regulació de lloguers que entrarà en vigor a partir del 15 de març del 2024, el nou contracte no pot superar el lloguer de l’anterior. Sols pot augmentar un 10% en casos molt tassats, com una rehabilitació o perquè el contracte es pacte a 10 anys.
Si el propietari és un gran tenidor i el pis es troba en una zona declarada com tensionada, el lloguer del nou contracte no pot superar l’índex de preus de lloguer establert. Així, la referència és l’índex de preus, no el contracte anterior.
El que sí que poden fer si ho contempla el contracte* és actualitzar la renda anualment. Ara bé, l’actualització és opcional: la propietat pot o no fer-ho. Si ho fa, ho ha de comunicar per escrit especificant el percentatge que puja. Aquesta pujada en cap cas no pot ser retroactiva: si m’ho comuniques al febrer, puja la renda a partir de març i no es pot cobrar les actualitzacions de febrer i gener.
Alerta! Arran de l’onada inflacionària que estem vivint, fins al 31 de desembre de 2023, el teu arrendador no et pot exigir cap actualització que superi el 2% del preu del lloguer. Al 2024, l’actualització serà, excepte acord si no és gran tenidor, del 3%. Més enllà, es fitxarà per un índex que crearà l’INE (encara pendent de definir-se).
Més enllà d’això, recorda que tota pujada de lloguer és injusta i, per tant, demana sempre que no et facin cap increment. També tens dret a pròrroga de 6 mesos si el teu contracte acaba abans del juny del 2023. Pots consultar més informació a la web del sindicat de llogateres.
*EXCEPCIÓ! En els contractes signats entre el 6 de juny de 2013 i l’1 d’abril de 2015, encara que no hi consti clàusula d’actualització de la renda poden aplicar-nos l’actualització de l’IPC!
Per a més informació sobre les actualitzacions de renda o sobre el nou sistema de regulació de lloguers, consulta la guia del sindicat.
Si et diuen que has d’abandonar el pis, però tu no el vols deixar:
Has de consignar la mensualitat als jutjats! Sindicat de llogateres et diu com fer-ho.
Com a llogateres la llei ens obliga a notificar que volem finalitzar el nostre contracte amb 30 dies d’antelació. Però, compte! En alguns contractes hi ha una clàusula abusiva que estableix que el llogater haurà d’indemnitzar l’arrendador amb una mensualitat de renda per cada any del contracte que resti per complir. Aquesta clàusula és molt injusta, però malauradament legal! Cal revisar el contracte abans de fer res!
Recorda també de fer una fotografia de com està el pis o, abans de fer la sortida, acompanya a la propietat a revisar l’estat del pis i firmar les dues parts que certifiquen que està en bon estat.
Molt important! Per garantir que et retornen la fiança, la millor opció es que, en el moment de fer la revisió amb presència de la propietat, demanem que ambdues parts signin un document on fem constar que l’habitatge es troba en perfectes condicions. En aquest mateix document cal fer-hi constar la lectura dels comptadors.
Rellevant també documentar fotogràficament l’estat de l’habitatge. Ens servirà com a prova si acabem tenint problemes en el futur. Les fotos s’han de tirar en format RAW (cru) per així poder acreditar que no han estat manipulades. També és convenient que l’arrendatari revisi i pacti les disposicions que s’estableixin al contracte respecte els drets i deures quant a reformes o intervencions al pis (fer forats a les parets, pintar-les, etc.).
Recorda que la propietat disposa de 30 dies des de l’entrega de claus per fer efectiu el retorn de la fiança. En cas de no retornar-la completa perquè argumenti que hi ha hagut costos de reparacions a fer, demana que ho justifiqui amb una factura. Per més informació, el Sindicat de Llogateres ha realitzat una guia.
Pots sol·licitar un lloguer social si compleixes els requisits o pots intentar cercar mètodes alternatius de tinença de pisos. Et contem com!